Ja fà temps vaig veure un documental a la TV3 sobre les dones i els nens durant la repressió franquista. Va ser esferïdor, colpidor. Em va fer venir llàgrimes al ulls varies vegades en veure mares que explicaven com els havíen pres els seus fills o fills que contaven com els havien separat de les seves mares per no tornar-se a veure mai més. Va ser una repressió tan dura com la argentina, peró no se n'ha parlat, és com si no hagués existit i aquest comportament és molt injust amb aquella generació.
Ara he trobat aquest -per dir-ho d'alguna forma- resum i tot i que falta molt material, moltes paraules, expressions i sentiments, ja fa el fet per entendre una mica qué i cóm havía de ser d'horrorosa aquella situació. I, en canvi, va ser ben real i la va patir gent com nosaltres, amb la diferència que els va toca viure una dictadura feixista que esperem no es torni a repetir mai més. Per la meva part, no oblido. Espero que tots vosaltres tampoc.

Extret de TVC online:

El perquè d'aquest documental

La generació que va viure la guerra civil espanyola s'extingeix. Els anomenats vençuts, els perdedors, amb prou feines han pogut donar la seva versió del fets, sobretot d'esdeveniments tan terribles com els que s'expliquen en el documental. És ara o mai.

Han fet falta més de 25 anys després de la mort del dictador perquè alguns dels afectats parlin per primera vegada davant d'una càmera de televisió sobre la mort per inanició i malaltia de centenars de criatures a les presons, de la desaparició dels seus fills, de decrets que canviaven els cognoms dels nens sense el consentiment dels pares, d'adopcions irregulars.

Gairebé un any d'investigació, contactes amb un centenar de persones, 30 entrevistes, recerques en arxius espanyols i de l'estranger....Tot això per fer llum sobre uns fets que s'havien mantingut tancats en el silenci de la repressió de Franco.

Patint una mena de síndrome com la que explicava Primo Levi després de la seva experiència als camps de concentració de l'Alemanya nazi, alguns dels personatges que intervenen en el documental no havien pogut parlar mai, no havien pogut denunciar mai els abusos a què van ser sotmesos. Primer, per la mateixa dictadura. Després, perquè ningú s'hauria cregut que aquestes barbaritats, més pròpies de latituds llunyanes, com Xile o l'Argentina, haguessin passat aquí.

Com diuen alguns historiadors, l'excepcionalitat de la guerra civil espanyola no és la guerra en si mateixa, sinó la llargada i intensitat d'una repressió que va comptar, com en cap altre lloc, amb la col·laboració de l'Església catòlica i que es va estendre fins a la mateixa mort de Franco.

© CCRTV Interactiva, S.A.
© Televisió de Catalunya, S. A.

Contingut

En els primers anys de la repressió incideixen amb molta virulència en l'univers femení. Milers de dones, embarassades o amb nens petits, són tancades a la presó en unes condicions infrahumanes.

Els nens moren de fam i de malalties. Moltes mares són afusellades amb la incògnita de què se'n farà dels seus fills. El patiment de les mares s'aguditza quan els nens compleixen tres anys i han de sortir de la presó. Si no tenen família a qui enviar les criatures, l'Estat els ingressa en col.legis religiosos o hospicis d'Auxilio Social. El pitjor no és només la separació física, sinó el treball de mentalització que es feia en aquests centres per posar-los contra les idees dels seus pares.

Julia Manzanal:

"Cuando fueron a detener a Justa Mir, su hijo lloraba y ella le llamó: Lenin, ven, hijo mío.' Los policias le dijeron: '¿Qué ha dicho usted, el niño se llama Lenin? Cogieron al niño de las piernas y le estrellaron la cabeza contra la pared."

Juana Doña:

"Nos metieron en trenes de ganado para trasladarnos del campo de concentración. Y ahí los niños se murieron porque los dejaron a pleno sol. Unos guardias civiles se acercaron y dijeron: "¡Cómo huele esto!" Y les dijimos: "Porque hay mierda y dos niñas muertas". Y entonces las madres tuvieron que dejar a las niñas muertas en el andén y entrar otra vez al vagón para llevarlas presas a Madrid."

Carme Riera:

"En 10 dies van morir 32 criatures a la presó de Saturraran. El dia que va morir la meva filla, les monges van començar: 'Ay, ¡un angelito que adorará a Dios! ¡Esto es una gloria!' Mira, els vaig arrencar la toca i les vaig fotre fora. I, a l''enterro', no m'hi van deixar anar."

Teresa Martín:
En la cárcel siempre estaba de la mano de mi madre. Sólo nos separaron una vez, pero fue para separarnos definitivamente. Me sacaron de la cárcel y me metieron en un tren con otros niños sin que las madres lo supieran. A mi madre le dieron una paliza y la tuvieron que encerrar porque se puso como una loca porque le habían quitado a su hija."

Tomasa Cuevas:

"En aquellos años, esto era peor que en Argentina. Pero ha habido mucho interés después de la transición en tapar todo esto, en no hablar. ¿Para qué? Ya pasó. Y la culpa la han tenido los que han gobernado."

En la segona part del treball, els protagonistes són mares i fills que van ser separats i que no van saber mai més res els uns dels altres.

El reportatge mostra per primera vegada uns documents inèdits del Servei Exterior de Falange referents a la repatriació de nens que havien estat evacuats a l'estranger per les autoritats republicanes durant la guerra civil. Aquest informe reconeix que els nens són tornats a la força a Espanya, sense que els pares biològics els hagin reclamat.

Quan els nens arriben a Espanya, sovint no són tornats a les seves famílies, perquè es consideren "no aptes" a causa del seu passat polític. Un decret de l'any 1941 permet canviar els cognoms a aquests nens. El camí de les adopcions il·legals ("prohijamientos", com es deia en aquell temps) està obert.

Carme Figuerola:
"Quan un fill complia tres anys el venien a buscar i se l'emportaven a un asil que havia fet Franco a Madrid. I em van dir que si donava el nen a l'asil no el veuria mai més."

Emilia Girón:

"A mi hijo lo llevaron a bautizar y no me lo devolvieron. Fueron por él para bautizarlo, pero el niño ya no lo volví a ver más."

José Murillo:

"Le dijeron a mi madre: 'A tu hija se la han llevado. Han estado aquí las monjas y se la han llevado a ella y a tres más. Las han metido en un coche y se las han llevado a Barcelona de monjas."

Vicenta Flores:

"Vinieron a buscarme al asilo cuatro veces. Cuatro familias distintas. Cada vez hacían creerme que eran mi familia verdadera. ¿Quién soy yo, en realidad? ¿Cómo me llamo, qué años tengo, por qué me han quitado a mi padre?"

Francisca Aguirre:

"Las de Auxilio Social nos juntaron y nos dijeron que éramos escoria, que éramos hijas de horribles rojos, asesinos, ateos, criminales, que no merecíamos nada y que estábamos ahí por pura caridad pública."

Olivia Rapp:

"A mi hermano lo repatriaron desde Rusia sin saber nosotros nada. Cuando mi madre lo quiso llevar a casa, la Junta de Protección de Menores le dijo que había orden de no dejarle venir, sin ninguna explicación. Muchos años más tarde hemos visto un informe que dice que mi familia no era apta para la educación de mi hermano."

Uxenu Álvarez:

"Me mentalizaban para que fuera en contra de mi padre y de la España democrática y republicana. Tenía que ser como ellos, como los vencedores. Toda mi educación ha sido el 'Cara al sol' y el 'Padrenuestro'. Me robaron la infancia, me mataron en el 36. Soy un muerto en cuanto a lo que iba a ser. "

© CCRTV Interactiva, S.A.
© Televisió de Catalunya, S. A.

(Maite)